ATTILA és el nom de la nostra moto. Grisa, regordeta i plena de rascades. Nascuda a Korea, constitució de 125 cc i 10 anys de vida. Degut al seu estrés diari, ha agafat un tic, el "pito" es queda enganxat. També sap nedar. Molt útil per els dies de forta tempesta. Ja fa 2 setmanes que ens movem per la ciutat amb ella i anem perfecte. Ens agrada la llibertat que ens dóna el poder anar amb moto per tot arreu i endinsar-nos dins la multitud de motos mantenint l’anonimat d’Occidental. Per aconseguir-ho ens disfressem amb un casc de visera fosca i mascareta de tela que amaga nas i boca per protegir-nos de la pol.lució. Per tant, som uns Vietnamites més. He de confessar que a vegades tinc una miqueta de por però la meva tàctica es tancar els ulls i deixar-me portar. La veritat es que en Marc condueix molt bé i té (perdoneu l’expressió) un parell de collons.
L’altre dia, però, vam viure la primera mala experiència.
Vam anar al supermercat amb la moto i la vam aparcar al pàrquing. Un aparcament PETIT amb 6 vigilants de seguretat i càmeres de videovigilància per tot arreu. Normalment aquí, s’aparca la moto, et donen un paperet amb el número de matrícula i els cascos es deixen penjats a la moto. Fins aquí tot bé.
Comprem, anem a buscar la moto i ens trobem que l’havien canviat de lloc i que els cascos no hi eren!!!!!!
Dels 6 tios que “vigilaven”, un es treia els mocs, dos dormien, un altre mirava la pantalla amb cara d’empanat total i els altres es dedicaven a passejar... La sang va començar a bullir i per molt que vam intentar explicar amb crits el que havia passat, ni el dels mocs ni l’empanat entenien res. (Millor dit, no volien entendre res) Només reien, reien i reien. Això es el que més fot, que se’t riguin a la cara d’aquesta manera.
Total que ens vam quedar sense els nostres cascos, uns super xulos i que ja haviem personalitzat amb enganxines.
Reconeixem que vam ser bastant innocents i que moltes vegades anem “amb el lliri a la mà” en comptes d’anar “amb els cascos a la mà”.
